RAIMON MOLINS: "HEM FET UN HAMLET MOLT YIHADISTA!"

Actor i filòleg. Ha protagonitzat obres de gran èxit, com Incendis o Litoral. Aquest gener ha interpretat Hamlet d’una manera molt especial a la Sala Atrium, la sala de teatre més petita de Barcelona. Em rep allà, i seiem enmig de l’escenari. Comença la funció.

Foto: Eugènia Güell i Barnils

Raimon Molins (Barcelona, 1975)

Em fa cosa seure aquí! L’última vegada que vaig venir hi havia aigua aquí al mig de l’escenari!

Ara ja no! Tranquil·la, no passa res!

Com vau plantejar l’escenografia de Hamlet?

Jo havia treballat molt de temps amb una senyora que em deia: “Tota l’escenografia està escrita a l’obra”. I realment, hi és. Només l’has de descobrir!

I què vau descobrir?

Vam veure que hi havia d’haver una passarel·la que es pogués moure, i a sota aigua, perquè Shakespeare diu que és el que més podreix els cadàvers. Això ens va agradar, era una contradicció: literàriament l’aigua és un símbol que té a veure amb la vida.

A la revista Núvol van dir que el muntatge de l’escena és l’element que ha fet l’enginy de l’obra més evident. Penses igual?

Ho potenciava, però perquè tornava a l’origen, al temps de Shakespeare: un espai nu on la paraula evoca totes les imatges i pensaments, només amb elements simbòlics.

Jo el vaig veure diferent i contemporani.

Sí. Tots tenim un Hamlet a dins, i jo també l’hi tenia, però vaig intentar treure’m de sobre tots aquests hamlets i aquests 450 anys de filosofia i estudis literaris.

Partir de zero?

Partir de mi mateix, imaginant-me en circumstàncies similars i descobrir com era. Això m’ha costat, perquè Hamlet tenia molts prejudicis.

Hamlet parla de la fe. Què n’opines?

La feina de l’actor està basada en la fe: has de creure’t realitats virtuals, i és un joc on has d’entendre’n les regles. La fe pot moure muntanyes, és tot un misteri.

Creure’t massa a un personatge et fa canviar?

No, però fa prejutjar molt menys i entendre que hi ha múltiples possibilitats de tot.

T’assembles a Hamlet?

Sóc bastant irònic, i Hamlet té una part d’ironia en la que m’hi sentia molt a gust. Però no sé què hagués fet amb el seu problema, potser hagués fugit.

És més fàcil interpretar si el personatge s’assembla a tu?

La meva vida em serveix per entendre coses que després poso a la ficció, però no les barrejo. En el parxís, quan no et deixen sortir t’emprenyes, i no fa falta que pensis en quan t’has enfadat a casa. Simplement, et creus les regles del joc.

Després de més de dues hores d’obra acabes dient: “i només restà el silenci”. Com et sents?

Acabar l’obra sempre és un buidat de coses bones, d’energia. Cap al final és quan comences a pensar: quin tío no, en Hamlet aquest?

A la versió de Laforgue que vas fer de Hamlet fa dos anys hi havia més decoració. Com t’has sentit més còmode?

Aquell va ser un repte artístic perquè feia un monòleg molt llarg, era diferent. Amb aquest he pogut dir moltes coses que volia dir personalment.

Quines?

Tenia ganes de parlar de la idea de la màscara: tots portem una màscara socialment que fa que ens presentem d’una manera però no forçosament som així.

“Ser o no ser”?

Exacte. La màscara ens fa establir uns rols que no volem.

Tu en portes?

Sí, tots. L’hem de portar, perquè sinó seria un caos! Tots Hamlet acabaríem amb tot! Però també se’ns pot enganxar massa.

En Hamlet en porta?

En Hamlet decideix treure-se-la i queda en la soledat absoluta. Ens hem de tancar perquè som perillosos, però si ens oprimim massa et quedes en una presó. La nostra proposta de Hamlet era molt radical, semblava molt yihadista! De cop es ho va destruir tot! Hem de trobar l’equilibri entre allò íntim i allò social.

És un dels hamlets més psicòpates, tal i com diu el crític Joan-Anton Benach?

Sí! L’obra ha evolucionat en els diferents entorns. La nostra societat és molt més radicalitzada, és una societat amb atacs psicòtics! I així havia de ser un Hamlet al 2015.

Què més volies explicar?

La relació materno-filial.

A una entrevista vas dir que a la família hi havia la identitat.

Sí, i a Hamlet es destrueix aquesta estructura occidental: quan discutim amb els pares, com que ens coneixem tant, encara que sigui una tonteria en el fons està en joc la nostra relació.

Actues a la vida real?

Molt poc, cada vegada sóc més realista a la meva vida. En el meu cap no, allà hi tinc somnis estranys.

Quins?

Somnis impossibles. Per això dius estranys, perquè aparentment son impossibles, fins al cap d’un temps.

Quan vas fer Litoral vas dir a una entrevista que al principi et semblava impossible, però la vas acabar fent. Hamlet t’ho va semblar?

Sí, perquè Hamlet i Litoral són dos punts molt importants en la meva trajectòria, i hem pogut fer una obra gran com és Hamlet en aquesta sala tant petita! Això ens ha obert moltes portes cap a l’impossible: les coses poden ser més possibles si les penses diferent a la manera tradicional.

La Sala Atrium va ser un somni estrany?

Sí, “Anem a fer un teatre!”, saps? Aquest local era una casa del segle XIX molt bruta i que feia molta pudor, sense lavabo! La dona que hi vivia era molt gran i es banyava en una palangana. I alguns socis van marxar quan van saber que faríem la sala aquí. Jo ho veia possible i segur, però ara se’ns fa petit!

Que sigui petit no és la gràcia?

Sí, però també era qüestió de possibilitat. Ara necessitem alguna cosa més gran.

Ara què hi tens al cap?

Volem internacionalitzar la Sala Atrium a Europa i no haver de barallar-nos amb el fantasma de la Generalitat i allò local quan vivim en un món global!

Amb Litoral vas fer un twit on deies que estaves escrivint un correu electrònic a Wajdi Mouawad, autor de l’obra. Què li vas dir?

Ostres, no ho recordo! Segurament era per anunciar que s’estava engegant el projecte. Quan treballo amb autors contemporanis hi mantinc una relació cordial. No els hi prohibeixo venir a un assaig però tampoc els hi poso fàcil. M’aïllo i si m’estimbo, m’estimbo sol.

Vas al teatre?

No gaire. Com a espectador m’avorreix, per això m’hi dedico! Però les meves obres també m’avorririen, eh! Més enllà de ser un bon mitjà d’expressió per mi, és un art que no em fascina.

Quin art t’agrada?

La música, vaig estudiar 15 anys de violí. Llegeixo assajos, però no novel·les. I m’apassiona el cinema.

Quines pel·lícules mires?

M’encanten les d’acció i superherois. Són brutals! El punt de vista de la narració és molt bèstia! Ja sabem que és la història típica i que et venen una merda però t’hipnotitzen en la fantasia i t’alimenten l’ànima! I això ho tenen totes les arts.

Quina música escoltes?

Depèn, amb Hamlet vaig escoltar música minimalista.

T’ajuda?

Molt, m’explica moltes coses que no sé explicar amb paraules i m’ajuda a crear atmosferes. Igual que la il·luminació i l’arquitectura. Tot m’influencia molt. El teatre és un art molt ric, infinit! Ho admet tot i en viu, que això ja és la pera!