Encara no ho hem perdut tot

Crònica d' “Acorar” a Canet de Mar (Festival Poesia i +), 7/7/2016. Publicada a Núvol: http://www.nuvol.com/critica/encara-no-ho-hem-perdut-tot/

Toni Gomila surt a l’escenari vestit amb una granota de color gris desgastat i barba de tres dies, i comença a parlar. Són les 22:35 i va mitja hora tard, però tot just ha acabat l’espectacle anterior i el públic sembla tranquil, i està assegut a una plaça de Canet que té uns arbres que si preguntessis als assistents de quin tipus són, segurament només els més grans ho sabrien. Per això riuen quan Gomila exclama: “el jovent ho saben tot de ses coses efímeres (...) però de ses coses permanents, que transcendeixen, no els interessa res. (...) No destrien de pomeres, de pereres, de cirerers, d’alzines... només diuen arbres.” I al cap d’una estona afirma: “Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem, expliquen es nostro món, sa nostra esquizofrènia... i nos lo expliquen a naltros.” I això és el que va demostrar amb cada una de les paraules que va dir en el monòleg que va fer, en el que va parlar de moltes coses, però sobretot, d’això: de nosaltres, dels pobles. I en definitiva, de la nostra vivència (i per tant, supervivència); perquè les persones, tard o d’hora, morim.

Toni Gomila a Canet de Mar (Fotografia: Eugènia Güell i Barnils)

Però tal i com diu Gomila, els humans també acorem. Acorem porcs. Aquestes dues paraules van quedar clavades al públic des d’un primer moment. “Acorar” en mallorquí vol dir matar una bèstia traspassant-li el cor, i això ho han fet els homes amb els porcs tota la vida. I ho fan així perquè ho han fet sempre, i perquè si un any es decideix no fer matança de porc... “Què menjarem?” I la profunditat d’aquesta pregunta va obrir un parèntesi a tothom: mostrava com els humans, per viure, també hem de matar. I a més, plantejava com podia ser que un home d’avui es preguntés què menjaríem si no matàvem porcs. El temps “dicta i condiciona”, diu, i avui en dia aquesta qüestió no té sentit. “És una pregunta de ressò dels avantpassats”, afirma Gomila. Abans, es referia a com viuríem, de què viuríem, i en definitiva, “què seria de naltros si ja no existís allò que ens defineix?” I tothom va riure quan va dir que el que ens definia era un porc.

I se segueix fent, “per la puresa de fer lo nostro, de confiança”, i perquè l’home sempre ha estat capaç de dur a terme i contemplar el “gest rapidíssim de morir”, i de rentar-se les mans després d’haver matat el porc, i d’oblidar-se “d’ésser viu, de ser animal”, i de només veure costelles, un morro, unes cuixes... i després fa sobrassada.

Gomila és de Mallorca –i ho demostrava amb un orgullós accent mallorquí-, però el públic, identificat amb tota la quotidianitat que explicava, semblava que hagués viscut el mateix que ell. En el fons, tots som iguals, i “sa vida tot sol no se suporta”, i tenim la inevitable i “terrible necessitat d’estar uns amb altres.”

I escoltant a Gomila te n’adones de com les generacions van passant, i de com “es fill fa son para vell quan se sent dir jo, a sa seva edat, feia estona que pastava sobrassada.” I amb el temps les tradicions evolucionen, i s’afegeixen conservants a la sobrassada, i els diccionaris perden l’accepció de “mestrança” referent a l’adulteració. La tradició es va perdent i va canviant, però el poble, per sobreviure, no hi deixa d’estar més o menys arrelat.

Toni Gomila a l'escenari de Canet de Mar (Fotografia: Eugènia Güell Barnils)

“Un moment ve després d’un altre, però sembla com si entre aquest ara i aquest abans, no hi hagués hagut cap moment intermedi, cap enllaç que analitzi ses fluid, ses temps, sa saviesa”, diu Gomila. Però ben pensat, aquest monòleg va servir “d’enllaç”: tots van parar un moment, i enduts per les paraules i amb una brisa que movia aquells arbres que pocs saben quin nom tenen, semblava que el món acollís al poble amb especial grat. Tot plegat, fou un elogi a la filosofia i a la saviesa del dia a dia, que va fer recordar i riure amb nostàlgia a un públic que es va sentir plenament reconegut en aquelles paraules. En definitiva, i alguna cosa semblant ja deia Maragall, “és sa paraula, s’ànima d’un poble”, i de tant en tant necessitem dir i sentir tot el que fem i som, perquè si moren les paraules, mor el poble.

Quan s’acaba, el públic s’aixeca i aplaudeix ferm, agraït. Toni Gomila diu que s’ha sentit com a casa, i que li hagués agradat fer un espectacle que no fos sobre perdre les tradicions. I de seguida s’ho repensa i diu convençut: “Però encara no ho hem perdut tot.” I amb això, tot el públic (i de qualsevol generació) pica més fort de mans. El retrat d’aquell moment era molt representatiu: en definitiva, es tractava d’un poble que s’aplaudia a ell mateix, a la seva manera de ser, al seu honor. I el millor és veure que malgrat tot, ens agrada com som, i al sortir, tothom ho comentava: “M’ha encantat, tot perfecte. I aquest noi, com recita! No s’ha equivocat en cap moment, i mira que era llarg! Anava dient paraules, i paraules... No hagués dit mai que un porc donés per tant.”