Poesia i + de 24 versos per segon

Crònica publicada a Núvol: http://www.nuvol.com/noticies/poesia-i-de-24-versos-per-segon/

Només entrar-hi, ja es veu que els Jardins de Can Caralt de Llavaneres són un bon lloc per recitar poesia: una mica d’horitzó, unes fonts envoltades de flors, la maduresa del capvespre i un cel clar i serè. No érem ni pocs ni masses, i tots sèiem davant d’un d’una pantalla bastant gran i un escenari amb tres poetes molt tranquils fent una cervesa. “Mirarem de fer un recital que és un regal”, diu la poetessa Míriam Cano. A la pantalla s’hi projecta un fragment de la pel·lícula Molt soroll per no res, mentre Cano comença a llegir, amb una dicció calmada i profunda, uns versos que semblaven fets exprés per aquell moment. 24 versos per segon va ser un recital que tornava a la inspiració dels poetes, a les pel·lícules que veuen un dia qualsevol i que d’allà els hi surt un jardí de dins. Cano ho deia en un poema: “fem-ho fàcil, sense miracles, aprenem dels gestos quotidians”. I el públic, en un primer moment, va quedar tal i com també deia en un altre dels seus versos: “sense mesura de temps ni certeses de retorn.”

N’hi havia per a tots els gustos: “Jo sóc una mica cursi”, diu Cano, “i havia de posar aquesta frase de la pel·lícula Interestellar que diu <He creuat oceans de temps per estar amb tu.>” En canvi, al seu torn, el poeta Esteve Planada va reflexionar sobre l’existència, el cos i l’acció amb contínues referències a la figura de Jack l’esbudellador i iniciant la seva intervenció amb Dead Man i Johny Deep disparant un tret després de dir: “Do you know my poetry?”

Míriam Cano recitant (Fotografia: Eugènia Güell i Barnils)

“Hem començat molt bé”, diu un dels espectadors. “Però després la cosa ha anat baixant.” I és que la intervenció del poeta Francesc Gelonch va iniciar amb una “petita conferència”, va dir, per “posar en context” la connexió de la poesia i del cinema al llarg de la història i la funció de les imatges i les metàfores. Tot i així, va llegir tot el que havia de dir tan ràpidament que va generar algun twit que es referia a tal velocitat com a “antiliterària”. Malgrat el contingut era treballat i ple de referències, el títol del recital, 24 versos per segon, va agafar un sentit quasi literal, i estava lluny d’aconseguir un efecte didàctic pels oients, ja que fins i tot deixava frases a mitges i molts es van queixar que amb aquell ritme “no s’entenia res i sense un coneixement previ no podies comprendre tot el que deia.” Tot i així, els poemes que va llegir posteriorment amb especial intensitat, van agradar: “això sí, els versos m’ha impactat, eren molt potents.”

24 versos per segon (Fotografia: Eugènia Güell i Barnils)

En definitiva, el cinema havia inspirat als poetes pels seus versos, i aquelles paraules, tan ben posades i ara dites enmig d’aquell parc, obrien una finestra a la nit que arribava i a les seves reflexions característiques, que amb versos com els de Planada resultaven ser més esperançades que de costum: “(...) Navegar a confins i saber el batec de la veritable raó de cada vida no viscuda. Arribar a la coordenada i dir que sí, que tot valdrà la pena.”