Creieu que això interessarà algú?

Crònica publicada a Libelista

“El més important que ha fet és viure una vida normal, ben comuna, deixant-se portar pels atzars”, diu la periodista Teresa Carreras. Parla de Roser Ferran, una dona que ha fet 100 anys i no s’ha enamorat mai, ni tampoc ha begut una coca-cola. “Em va dir que era perquè ja n’havia tingut prou amb la propaganda de Mussolini”, explica el periodista Plàcid Garcia-Planas. Ell, juntament amb la periodista Gemma Saura, van estar conversant amb Roser Ferran i de tot el que els va explicar n’han escrit un llibre: La Noia de la Pirelli. A la presentació que n’han fet a Dòria Llibres, asseguren que és una biografia que supera la ficció: “Ens ha confessat coses que no ens hem atrevit a posar per no deixar-la malament, és una dona d’una sinceritat tremenda”, diu Garcia-Planas. I afegeix: “ella ho va viure tot amb tanta naturalitat, que mentre ens ho explicava, ens preguntava: Creieu que tot això interessarà algú?” Es veu que sí, i que a més enganxa: “Jo me l’he llegit en un plis!”, diu algú del públic de la presentació.

Vam ser pocs però ben avinguts, i es va debatre de tot i més, perquè la història de la Roser Ferran dóna per molt: “reflecteix la complexitat humana”, diu el coautor. I sembla que ell mateix encara estigui sorprès. “La grandesa d’aquest relat és que és anti-èpic, per la vida que s’hi explica i pel valor que la mateixa Roser li dóna.” És la història del segle XX no des del punt de vista dels polítics, sinó d’una secretària, i de com va saltant totes les trampes que es va trobant: ha passat dues grans guerres, va tenir un càrrec de responsabilitat a la República, va dirigir cinc fàbriques Pirelli, i es va casar quan li va semblar oportú només perquè se suposava que havia de tenir fills. “I el més sobtant és que ella t’ho digui així, directament”, diu l’autor. I després reflexiona: “Però, qui no es fa trampes i qui no s’autoenganya, a la vida?”

Els periodistes Teresa Carreras i Plàcid Garcia-Planas

Tot i així, Plàcid Garcia assegura que els fills de Roser Ferran “han ajudat molt amb tot el procés i estan molt contents amb el llibre”. La periodista Teresa Carreras, que acompanyava al coautor a la presentació, admet que quan va acabar de llegir-lo no sabia si estava frustrada o no, perquè notava que no li havia explicat “grans coses”. Però Plàcid Garcia diu que l’error està en esperar-se alguna cosa en concret. La dona de la portada del llibre no és la Roser Ferran, per exemple. “Amb aquesta fotografia que va posar l’editorial sembla que sigui una història èpica i justament és tot el contrari”, diu l’autor. I diu incitant: “La literatura és deixar-se sorprendre”.

I és que amb tot el que van dir, semblava que ja ens ho haguessin explicat tot, a la vegada que encara hi haguessin coses que no ens esperàvem. Les pinzellades de la història van deixar un públic perplex i amb afany de descobrir més sobre el relat d’una dona qualsevol amb una vida molt atzarosa i anti-èpica (o ben mirat, si alguna cosa té d’èpica és en definitiva la del dia a dia, com tothom).

És ben bé el que comentaven alguns a abans de l’inici de l’acte:

- Déu n’hi do el que succeeix cada dia!

- Sí! A tots els llocs del món hi passen coses insospitables.

Acte de presentació al Dòria Llibres (Mataró) – Dimecres 22 de juny a les 19:30h